Per Xavier Marsinyach, publicat originalment a la REVISTA APPORT NUMERO 70
És freqüent veure en una prova de SchH o RCI, a gossos relativament
joves fregar, tocar, fins i tot recolzarse, tant d’anada com de tornada en el salt.
Si aquesta apreciació es pogués fer tan sols en unes poques races, ho consideraríem una qüestió anatòmica, deguda a problemes físic-funcionals: mala relació pes potència, angulacions exagerades, línia dorsal inadequada per manca d’elasticitat, excés de longitud o ambdues coses, grupes que no transmeten força al quart posterior, etc. Aquests defectes podrien atribuir-se a línies concretes, de races concretes, però els problemes de salt són un error generalitzat. Sí i dic un error, perquè al meu entendre, això és exactament del que es tracta, d’un error en el programa d’ensinistrament (excepte en el cas d’exemplars amb marcades limitacions físiques, és clar). Si prenem com a referent els programes d’ensinistrament més exigents en els salts com són els diferents Rings nacionals i el Mondio, veurem que les tècniques desenvolupades per superar els 120 cm. , Són molt aplicables a l’hora de franquejar el metro en els programes germànics. No pretenc en absolut entrar en polèmica sobre els diferents reglaments, sinó obrir una porta d’intercanvi entre ells.
Un problema bàsic en la meva opinió, és com gairebé sempre en l’ensinistrament, una qüestió de “presses”, ja que normalment en RCI se sol entrenar el salt com un simple complement de l’apport, convertint-lo en un tràmit en el qual no es fa servir ni el temps suficient, ni la tècnica adequada, traient-li la seva veritable importància i no assumint la complexitat d’aquest exercici.
Potser el secret de moltes tècniques per millorar els nostres ensinistraments sigui una cosa senzilla: la descomposició de l’exercici, la simplicitat és una gran aliada quan s’han d’establir bases, i descompondre l’exercici fins arribar a la seva faceta més simple, és per descomptat, donar una gran facilitat al gos, perquè pugui moblar el seu cap, amb la nova informació rebuda. Així que un cop vistes les causes, busquem les possibles solucions.
Al principi, amb el gos jove, encara que amb un mínim de consistència física, l’estímulo a agafar mossegadors o pilotes saltant cap amunt des de la posició d’assegut, amb altures lògicament en progressió. Amb això aconseguirem cert “enlairament vertical” que ens serà molt útil en un futur. Evidentment qualsevol altre tipus d’entrenament físic com natació,
marxa, etc. ens vindrà bé per afavorir l’increment de la seva massa muscular, i la reducció del greix supèrflu, contribuint a una millora de la relació pes potència, sempre adequant el treball físic a l’edat i les possibilitats de l’animal.
Ja entrant en matèria, ens situarem a prop del salt a la seva mínima expressió: 50 cm. , l’altura del basculant, ja que per a la iniciació del salt en qualsevol disciplina crec que és important que aprengui sobre una “haie” (salt utilitzat en Ring francès), ja que un els principis que ens interessa “explicar” de cara a que no hi hagi recolzaments sobre les barres, és la inconsistència de l’aparell de salt i per tant la seva inestabilitat quan el gos es recolza sobre ell: el gos ha d’abordar el salt amb total normalitat, tot i sabent que aquest
no suporta ni el seu pes ni el simple frec de les seves potes del darrere, el que contribuirà a que les replegui cap amunt.
Seria interessant muntar i desmuntar el salt a prop del gos, i de vegades, fins i tot desplomant-lo, perquè arribi a la conclusió que la fragilitat del salt és una cosa del tot natural, no creant així un conflicte, per ser ell qui l’enderroqui la primera vegada, amb l’estrèpit que això provoca. Sempre farem servir per a la iniciació barres de PVC, les metàl.liques no són aconsellables en un cadell per motius obvis. Com he indicat ens dirigirem al salt amb el gos al nostre costat tot i que no sota disciplina, amb tranquil.litat i al pas creuarem per sobre del salt al mateix temps que ell. Quan entrenàvem amb la pilota o el mossegador ja li donàvem l’ordre de saltar, i ara en arribar a l’altura del basculant la direm en el moment de passar, si el gos es negués no l’obligarem; simplement ens mantindrem a l’altre costat del salt convidant-lo a creuar i evitant que tiri de la corretja, tant cap enrere com lateralment. Si és necessari el reforçarem amb el mossegador o la pilota.
Aux de la Vallée de Luvry saltant 1'20 a la haie
Un cop passi el salt amb naturalitat li anirem apropant més per que cada vegada hagi d’elevar-se des de més a prop. Al principi l’alçada no ha de preocupar en absolut, l’important és la comprensió de la tècnica. Amb el basculant situat encara el més baix possible asseurem el gos a uns 50 cm del salt, posant el mossegador o la pilota lligat a una piqueta a l’altre costat del salt, també a uns 50 cm., De manera que amb el basculant del salt no pugui veure-ho. D’aquesta manera quan salti veurà el mossegador des de l’aire i retallarà el salt per poder agafar-lo. Un cop ho hagi agafat tirarem del mossegador per fomentar la presa, però com que està lligat a terra no podrà emportar-se’l, sinó que es mantindrà en el lloc, és a dir en “la plaça” que podrem marcar amb una estoreta o tros de moqueta. Al principi només treballarem l’anada, no sempre recompensant ja que si el nivell d’estimulació és massa alt pot tenir tendència a travessar el salt o allargar en excés, tècnica més pròpia del salt de longitud que del d’alçada. La tendència del gos una vegada ens hagi comprès, serà la d’apropar-se bastant al salt elevant-se el màxim possible i caient a prop, el que anomenen a França “rouler le saut” el que vindria a dir “rodar el salt” Cada vegada que augmentem l’altura, separarem el gos una mica del salt. L’alçada la augmentarem molt poc a poc començant amb el basculant, ja posat en els suports que li fan bascular, però sense cap barra (uns 70 o 75 cm.), Fent especial èmfasi en la tècnica; l’inici, o punt de partida , sempre des assegut (posició des de la qual li serà més fàcil observar). Des de la distància a la que l’haguem posat el gos haurà de decidir els “trancos”1 d’impuls, per calcular el salt els més vertical i elevat possible, i la plaça, punt final a aquesta fase i importantíssim per construir la tornada. A hores d’ara ja treballem sense posar el mossegador a la plaça, ara recompensem ocasionalment quan li indiquem que es col.loqui en la seva plaça i així ho fa. Recordem que això és un treball d’entrenament i que la plaça només ha de fixar una referència, que no comportarà cap problema, quan en el futur es munten el salt i l’apport, sinó més aviat al contrari, veurem que aquesta referència serà molt important , ja que és des d’on calcularà els trancos per fer el salt de tornada. Ara el nostre gos ja salta a l’ordre i es col.loca en la seva plaça quan així li ho indiquem, on queda en tensió i expectant a la nostra possible recompensa o indicacions: aquest és el moment en el qual iniciarem la tornada. Aquest treball ens serà més fàcil ja que ara el nostre gos comprèn la tècnica, només serà necessari frenar una mica els seus impulsos, és possible que al principi vulgui saltar des de la plaça i no calcular els trancos des d’on està. Arribats a aquest punt baixarem de nou l’alçada del salt fins a un màxim de 90 cm. i tornarem a apropar les places, que ara són dues: una a l’anada i una altra a la tornada, per a recompensar exclusivament després d’haver-se estabilitzat el gos. Un cop la calma i el càlcul hagin tornat al nostre jove alumne, progressivament tornarem a augmentar l’alçada fins arribar a la que saltava amb correcció quan realitzàvem només les anades. Sempre que l’alçada del salt no suposi una regressió en la tècnica ni faci dubtar de la compressió per part del gos de l’exercici. És a dir, si en integrar l’anada i la tornada, el gos té tendència a allargar el salt, tornarem a les bases: baixar altura i apropar places, fins a reforçar de nou aquest enlairament vertical del que parlàvem al principi. Si això passés, potser hem cremat etapes amb excessiva rapidesa, el que seria molt negatiu, ja que cada vegada que tornem a les bases, hem d’apropar referències i baixar alçada per depurar la tècnica. Això és una arma doble que pot tornar-se en contra nostra: si el gos arriba a advertir que quan fa caure les barres li baixem el salt pot disminuir el rendiment, no esprement les seves qualitats de saltador, esperant que nosaltres li facilitem el treball, per la qual cosa serà necessari reconvenir quan realitzi un enderrocament, perquè tingui una certa preocupació i no vulgui sentir la barra tocar a terra. Això, ben utilitzat, ens servirà per fer que s’espavili més en el salt, la forma de fer-ho és crear-li falsos fracassos posant l’altura per sobre de la que el gos salta, amb el que normalment demolirà i, mentre nosaltres el cridem a l’ordre (amb certa indulgència), un ajudant muntarà de nou el salt a la mida que el gos pot superar. Aquest és el punt en què fixem les distàncies definitives entre les places que serà d’unes dos passes i mitja o tres, màxim quatre per franquejar al metro vint, però al creure el gos que hi ha més alçada, modificarà el seu marge d’enderrocament, passant folgadament . Encara que el gos que estem treballant vagi a practicar RCI considero important que salti 1’20 m, almenys 1’10 m. aquests 10 o 20 cm. de marge seran crucials en el futur quan ja faci els salts amb l’apport.
RECORDA
a. Potser el secret per millorar els nostres ensinistraments sigui quelcom senzill: la descomposició dels exercicis, la simplicitat és una gran aliada quan s’han d’establir bases, i descompondre l’exercici fins arribar a la seva faceta més simple, és per descomptat, donar una gran facilitat el gos, perquè pot moblar el cap amb la nova informació rebuda
b. Seria interessant muntar i desmuntar el salt a prop del gos, de vegades fins i tot deixant-lo caure, perquè arribi a la conclusió de la fragilitat del salt és una cosa del tot natural, no creant així un conflicte, per ser ell qui el enderroqui la primera vegada, amb l’estrèpit que això provoca. El gos ha de pensar que el salt és inconsistent i només amb fregar-lo es caurà
c. Sempre farem servir per a la iniciació barres de PVC, les metàl.liques no són aconsellables per motius obvis
d. Un cop passi el salt amb naturalitat anirem buscant que s’elevi progressivament des de més a prop. Al principi l’alçada no ens ha de preocupar en absolut, l’important és la compressió de la tècnica
e. La tendència del gos una vegada ens ha comprès, serà la d’apropar-se força al salt elevant-se el màxim possible i caient a prop, el que anomenen a França “rouler le saut”, el que vindria a dir “rodar el salt”
f. Entrena el “enlairament vertical” fent el gos saltar cap amunt per agafar un mossegador o una pilota
g. Entrenar les “places” en posició d’assegut, i no avançar fins que el gos les executi de forma estable i es comprimeixi quan les ocupi.
h. Quan comencem a entrenar el salt de tornada baixar l’altura
i. No tenir el gos “boig” amb la presa; ha d’estar fred per calcular el salt
j. Perquè el gos s’expremi a fons és útil “posar trampes” perquè enderroqui, elevant el salt lleugerament per sobre de la seva alçada habitual
NOTES:
1. TRANCO: Pas o passos llargs de preparació al salt.
La veritat és que crec que els cursos haurien de ser la pedra angular del futur de la professió, en l’actualitat se sap molt més que quan jo vaig començar, a part que ara no es porta el secretisme, no com aleshores, però s’ha convertit en un autèntic disbarat, una cursa a veure qui és més “original”, ensinistrament en positiu, senyals de calma, clicker, instintivisme, no importa el contingut només el continent en una absurda escalada a veure qui s’acosta més a un Operación Triunfo Caní, i els Triunfitos que surten a qual pitjor.
Publicat per serralada 
serralada.wordpress.com 