La família creix: IVAN DE LA SERRALADA

Quan menys t’ho esperes, sorgeix una oportunitat, d’aquelles que passen poques vegades a la vida, Ivan de la Serralada neix a Madrid d’una cadellada de dos gossos del meu afix, F’Sheldon de la Serralada (Aux de la Vallée de Luvry x Barcelone dite Bercy) amb Elba de la Serralada (Aux de la Vallée de Luvry x Xarma de la Serralada) dels meus bons amics Juan Martín i Mónica Álvarez.

En principi quan Juan em va comentar de creuar a Elba li vaig suggerir a Faust du Bois de Vermont (Aux de la Vallée de Luvry x Circée du Bois de Vermont) encara que tenia les meves reserves amb una consanguinitat tan tancada amb un gos tan fort, dur i difícil de tenir en mà com és l’Aux, finalment Juan em va dir: “perquè no posem a Sheldon que també és Aux” (F’Sheldon el germà de cadellada d’en Flaix) doncs també era una bona opció (aportant així el 6 cops Finalista y guanyador de la Copa 2010 Thor), i així és va fer.

Dos mesos més tard fruit d’aquesta unió naixien quatre cadells, tres femelles  i un mascle: Inka, Issis, Iza i Ivan de la Serralada.

Els cadells van anar creixent i Joan i Mònica dedicaven molt de temps i esforç, en tenir-los nets i ben alimentats , i més tard en la seva socialització , i a partir de les cinc setmanes a fomentar la mossegada .

Va arribar el moment de lliurar-los, Inka venia a Barcelona a entrenar IPO amb Julio Ortiz del GSD XXI , Issis es quedava a Xaloc per treballar Ring de la mà d’Ariadna Lanau , Iza marxava a Mallorca a fer Ring amb Juan A. Torres al Grup de Rudy s, Ivan no tenia amo assignat , encara que hi havia una persona interessada en ell .

Així que Marc i Ariadna (els amos de Issis) me’l van portar a casa un diumenge tarda, el cadell després de recórrer 700 km estava fresc com un enciam, i amb ganes de guerra, el que va quedar patent a la primera de canvi en una batalla campal amb la seva germana.
El cadell em va causar molt bona impressió d’entrada, el que ja és molt per a algú que ha vist el nombre de cadells que jo he vist (més de 30 cadellades donen per a molt).
Però el que que vaig anar veient en dies successius em va dissuadir de presentar-lo a la persona interessada en ell, la veritat és que el cadell era sorprenentment espavilat i intrèpid, amb una gran coordinació per la seva curta edat, semblava no tenir por de res i donava la impressió de ser indestructible, amb gran caràcter, no dubtava un moment en enfrontar-se amb un adult si la situació ho requeria.

Només quedava una última prova de foc més: un entrenament al Club, el gos va entrar en el camp de treball com si hagués estat allà tota la vida, amb la cua en alt i un port desafiant, en sentir el bastó es va activar, vaig passar el sac a prop seu sense deixar-lo atrapar expressament, la qual cosa ell va creure fallar la mossegada que creia una tasca fàcil, no li va fer cap gràcia, i em va sorprendre quan pretenia guanyar per la força intentant desfer-se de la persona que el retenia (l’Emili) la següent passada del drap va ser per a ell una cosa personal i el va atrapar amb una mossegada que semblava l’última que podria donar a la vida.
El cadell va mossegar amb una força i contundència impròpies de les seves escasses set setmanes i al suspendre’l a l’aire encara va fer posat de sacsejar,  així que vaig passar directament a fer-lo mossegar sobre una petita jambière, que el gos va mossegar omplint la boca fins a les orelles.

Havia passat la prova amb nota, s’ha guanyat a pols un lloc a la “Vila del Malinois”, un gos que va venir per estar uns pocs dies es va guanyar el dret a estar en “plantilla”, realment m’ha conquistat, com també va fer amb els integrants de Xaloc.

És un cadell d’excepció, espero que arribi a ser un jove d’excepció, per acabar sent un adult excepcional, gràcies Sheldon i Elba per donar el millor de vosaltres en forma d’un dels millors cadells que he vist, i gràcies Juan i Mónica per donar-me’l a mi, com em va dir Juan en una ocasió:  “cuando te oía hablar del cachorro como lo hacías y cuando decías el mio, el mio, Xavi se lo queda” quanta raó tenies aquí està i aquí estarà per donar-nos a tots, moltes alegries.

Cria responsable

No fa gaire vaig llegir unes línies que em van fer sentir vergonya aliena, alhora que cert enuig, cada dia tinc més clar, que s’hauria de tenir un “carnet de gossero”, llegir coses com: “encara sort, després de dos mesos la meva gossa no ha tingut cadells “,” vaja, em van creuar a la gossa per accident, però per sort no m’ha fet àvia ” afirmacions d’aquest tipus denoten el nivell de desconeixement, ignorància i irresponsabilitat, de la gent que ens envolta, propietaris sense formació, que no saben buscar pal.liatius, o solucions a problemes que estan sota la seva responsabilitat, o als que simplement no els importa portar una cadellada no desitjada al món.

Una de les principals causes de l’abandonament són les cadellades no desitjades, és cert que manca cultura de gos i conscienciació, ja que és pot estimar el mateix a un gos creuat, que a un gos amb un gran pedigree, però sempre és més fàcil trobar una bona casa per a un gos de raça, que per un que no ho és (no hauria, però és així).

Per a mi, la cria és quelcom serios que hauria d’estar només en mans qualificades, els exemplars per reproduir, sempre haurian de ser gossos per sobre de la mitjana de qualitats de la raça, que aportin a la selecció de les mateixes, però malauradament, la gent no pot de vegades deixar de banda les emocions, i creuen per tenir descendència del seu propi gos, sense tenir en compte temes de la importància del caràcter, la idoneïtat, o la salut.

Per prevenir els creuaments no desitjats, és important saber, quan s’és el propietari d’una femella, que un zel dura aproximadament uns 21 dies, normalment el període fèrtil comença amb la desaparició del sagnat i el canvi de color del flux (que és normalment, entre els dies 9 i 11), l’òvul pot ser operatiu fins a 72 h. després de l’ovulació, i els espermatozoides poden viure a l’interior de la gossa entre cinc i vuit dies (encara que amb pèrdua de motilitat progressiva).
En cas que la nostra gossa es creui en la nostra presència, o tinguem sospites de que s’hagi pogut creuar, un control ecogràfic entre els 20 i 25 dies (sent la segona data la més segura) seria el més indicat, si el diagnòstic d’embaràs és negatiu, no estaria de més, una nova ecografia una setmana més tard, per descartar definitivament i amb total seguretat. En el cas que l’embaràs es confirmi, avui dia hi ha fàrmacs molt segurs  (sempre molt millor opció que seguir endavant amb l’embaràs), que el poden interrompre fins i tot als 45 dies de gestació, l’embaràs d’una gossa dura entre 59 i 63 dies, encara que pot arribar fins als 65 dies.

La veritat és que amb casos com els que he vist, cada vegada sóc menys contrari a la llei de castració obligatòria, que es vol instaurar a Catalunya. Siguem responsables no costa pas tant…

The Dog whisperer

“No ajudo a persones que tenen problemes amb cavalls, sinó a cavalls que tenen problemes amb persones.”

Aquesta és la frase espetada per Tom Booker a Annie Mac Lean per telèfon quan aquesta última el truca per informar-se dels serveis de l’expert en cavalls, en el llibre de Nicholas Evans l’Home que xiuxiuejava a l’oïda dels cavalls (Plaza & Janes).

No em considero un xiuxiuejador de gossos, res més lluny de la realitat, però si comparteixo al 100% el significat d’aquesta frase, ja que el motiu pel qual jo vaig decidir ser Ensinistrador, va ser precisament aquest: ajudar els gossos que tenien problemes, en situacions, en casos, en cases, amb persones, que ells no havien triat.

“Adquirir un gos pot ser l’única oportunitat que un ésser humà té per escollir un parent” M. Sega

Al principi pensava en ser veterinari, però sent un pèssim estudiant, juntament amb el que gran part de la professió em conduïa a aspectes que no m’interessaven, a més de l’evident manca de coneixements de la part comportamental (estem parlant d’abans dels vuitanta) potser semblin reflexions molt complicades per a un nen de encara no 12 anys, però la veritat és que ho vaig veure amb total claredat, no se si després ho he arribat a veure mai tan clar.

Després de formar-me de manera autodidacta, així com a través de cursos i seminaris especialitzats, impartits pels millors del sector en aquella època, realitzant durant almenys dos anys pràctiques de forma completament gratuïta. Vaig ser monitor del Club d’Amics de l ‘Ensinistrament de Badalona afiliat al Club Español del Adiestramiento Canino (C.E.A.C.), encaminant les meves passes al treball esportiu, ja que per a mi l’important era poder marcar diferències, formant gossos en un programa que fos igual per a tothom, és a dir buscar una manera de homologar resultats, molts ensinistradors s’erigeixen com a mestres o gurus en treballs inventats per ells i amb les seves pròpies regles, forma fàcil de destacar en no tenir res a demostrar, ja que fins i tot un error pot ser considerat una virtud, o una manera d’interpretar l’ensinistrament .

“El saber i la raó parlen, la ignorància i l’error criden” A. Graf

Actualment els que comencen tenen presses, jo encara que als divuit anys ja vaig ser professional, portava a la meva esquena, uns quants clubs, alguns com a soci, altres com a monitor, i puc dir orgullós que fins ara,  i fins ara vol dir molts gossos (a prop de 1.400), mai he trencat un. Em va costar lo meu aprendre, i per dos vegades vaig haver de fer-ho des del principi: del meu pas  “d’ensinistrador batallero” a esportiu, (SchH en aquest cas), i quan ja m’havia guanyat un cert prestigi, arribant a ser nominat com Figurant a Selectives i Campionat, així com conduint a nivell de Campionat, tornada a començar en un altre reglament: el Ring Francès, pujant a França per formar-me durant gairebé 3 anys, aquest programa és la meva veritable passió, i és el que encara practico en l’actualitat , ha estat en els reglaments de “traje” on més m’he prodigat, arribant a passar 5 Seleccions d’H.A. (Ring nivell 1 i 2, i Mondio nivells 1-2 i 3).

Aquest és part del camí que jo he recorregut per tenir una certa força moral a l’hora de parlar sobre ensinistrament, camí dedicat a buscar els resultats que donin credibilitat a les meves paraules, la veritat és que estem en un moment on la gent no vol aprendre, sinó saber, sense més, arribar al pis sense passar per cap escala o ascensor, gairebé tots busquen dreceres, molts el que busquen és omplir-se la boca amb paraules com professional o expert, la medalla fàcil, tot i que no tenen ni els mínims coneixements a un nivell de demostrada solvència, ni l’experiència necessària per portar a terme un treball com aquest endavant, si un pintor fa malament la seva feina, torna a pintar i solucionat, però quan amb un gos, un animal amb estructures mentals de certa complexitat, amb un complet ventall d’emocions, quan amb un ésser d’aquestes característiques s’assumeixen riscos per als que no s’està preparat es trenquen gossos, i no n’hi ha prou amb una capa de pintura, podem maquillar, però un gos trencat no és quelcom fútil, sense importància, sinó l’antítesi de la formació, del nostre objectiu al cap i a la fi, i recompondre per descomptat no està en mans del que el va trencar, ja que si no va veure el camí a seguir amb el gos encara sencer, la rectificació és evident que no està dins de les seves possibilitats.

“Tres classes hi ha d’ignorància: no saber el que hauria de saber-se, saber malament el que se sap, i saber el que no hauria de saber-se” François De La Rochefoucauld

Però la responsabilitat del benestar dels nostres gossos no només recau en els professionals, la base comença amb els propietaris, d’aquí que el gran pas de la professió al meu entendre, sigui la conscienciació i la formació prèvia a l’arribada a casa del cadell, molts m’heu sentit expressar de manera que es podria interpretar que no crec en la correcció de conducta, de fet no és del tot així, sinó que no que crec que s’hagi de reparar quelcom, que prèviament ja no hauria d’haver-se trencat, com en el tennis que hi ha el que s’anomena errors forçats i errors no forçats, quan la correcció de conductes és un paliatiu necessari per corregir una cosa que hi és sense que ningú hagi pogut posar-hi remei evidentment que crec en ella, però quan és una excusa per pujar un cadell de manera negligent, ja que si alguna cosa està malament, doncs ja ho arreglarem!, aquest és el punt on comença el meu desacord.

Crec llavors que han de sorgir nous centres de formació, tipus autoescola canina per poder treure’s el carnet per tenir gos, també em semblen fonamentals les classes de socialització de cadells o Puppy Class, la base són els cadells, i els propietaris ben informats la solució a molts dels problemes habituals de comportament, a ningú se li ocorreria quedar-se un cadell i no tenir un veterinari de “capçalera”, perquè si releguem a l’oblit a  l’ensinistrador o al especialista en comportament, tant o més necessari que el primer: mens sana in corpore sano.

Ensinistradors: The next generation

La realitat de l’ensinistrament actual comença a ser preocupant.
D’una banda sorgeixen “empreses” per tot arreu, de formació i preparació d’ensinistradors, sent els encarregats de donar les matèries, gent que no ha ensinistrat un gos en la seva vida, ensinistradors amb pocs èxits i trajectòria a les esquenes, quan no “etòlegs ” sense títol, estem en un moment dolç  per als nouvinguts a aquest món, o hauríem de estar-ho, on ara un ensenyament de qualitat i amb bases científiques, podria suplir, la relació mestre-deixeble que era fins ara el mitjà habitual de formació (tot i que vist lo vist, és millor opció, la que hauria de ser obsoleta), ensinistradors que es formen en 15 dies o en 9 mesos, ensinistradors “acabats de sortir del forn” sense coneixements suficients i amb visions parcials potenciades per la moda i el políticament correcte, amb el lema de: “som els millors i no ens queda res a aprendre “, que no escolten ni creuen necessitar més preparació, la veritat és un món que encara que podrit en part, també bonic i em preocupa.

La veritat és que crec que els cursos haurien de ser la pedra angular del futur de la professió, en l’actualitat se sap molt més que quan jo vaig començar, a part que ara no es porta el secretisme, no com aleshores, però s’ha convertit en un autèntic disbarat, una cursa a veure qui és més “original”, ensinistrament en positiu, senyals de calma, clicker, instintivisme, no importa el contingut només el continent en una absurda escalada a veure qui s’acosta més a un Operación Triunfo Caní, i els Triunfitos que surten a qual pitjor.
Monitors que es autroproclaman amb títols inventats, la folie, hem passat del que abans es donava en anomenar ensinistrament civil força tosc (anomenat així com a contrapunt al treball esportiu) a ser tothom veritables enciclopèdies errants, però sense cap tipus d’experiència, enunciant amb pompa síndromes, fòbies i instints (molts d’ells inventats).
La veritat és que no estic en contra dels cursos (per a mi només els de EDUCAN se salven de la crema) però si estic en contra dels trepes i en això de la ignoracia al poder, las sigles JASP que va posar de moda aquell anunci de cotxes, que abans volien dir Joven Aunque Sobradamente Preparado, ara s’han convertit en Jovenes Arrogantes Sin Puta Idea (perdoneu l’expressió i permeteu la llicència). També en la nova generació d’ensinistradors apareix una nova casta: els ensinistradors sense gos, amb una suposada formació molt intelectualitzada i en diverses àrees: etologia, correcció de conductes …etc, peeeeeeeero al.lucines quan els veus tocar un gos, molt més si l’han d’agafar a través d’un artefacte tan complicat com és una corretja (a les que semblen tenir alèrgia), mètode complex on n’hi hagi, i és que el hardware en gossos no està aconseguit, aquests individus sense cap tipus de càrrec de consciència es dediquen a realitzar seminaris sobre agressivitat, por, estrès, les primeres passes amb el cadell (té gràcia que mai hagin pujat un), que em perdonin, potser han inventat alguna espècie de simulador de vol, però amb gossos i jo no m’he assabentat, però fins ara que jo sàpiga a ensinistrar gossos s’aprenia encara que sembli estrany i original, doncs amb gossos. Els alumnes sortits d’aquests cursos aprenen ràpid que: per què tenir un gos per ensinistrar?, Si poden fer pràctiques remunerades amb els dels clients, total per dos petits detalls com són l’ètica i la inexperiència, jo em vaig passar 2 anys sense cobrar una pesseta (si era la moneda de l’època) per un ensinistrament, i encara agraït que la gent em deixés els seus gossos per fer les meves pràctiques.

una altra activitat actual molt estesa, són els cursets de cap de setmana, a la nova generació li encanta anar a quants més millor, no importa que siguin oposats uns amb els altres, no importa que siguin d’una disciplina que no practiquem ni anem fer-ho mai, és una qüestió d’acumular títols, poc importa no tenir una formació de base, que ens faciliti un criteri, que ens permeti donar sentit a la nova informació rebuda, s’agita et voilà ja tenim un nou còctel de coneixements i amb sort potser fins i tot un nou sistema, si, és així com han sortit tots els grans metges, investigadors, físics … clar que si, universitats, facultats, qui les necessita tenint cursets de cap de setmana. Que poc costa innovar i jo sense assabentar-me,  m’en vaig a comprar una Nintendogs a veure si se’m enganxa alguna cosa de la nova generació

PD No estic en contra de cap dels treballs que he esmentat, quan es fan de forma seriosa, si ho estic quan són un recurs enganyós per aconseguir mercat de forma poc transparent, per part de gent que utilitza el nom d’aquests treballs sense practicar-los.