The Dog whisperer

“No ajudo a persones que tenen problemes amb cavalls, sinó a cavalls que tenen problemes amb persones.”

Aquesta és la frase espetada per Tom Booker a Annie Mac Lean per telèfon quan aquesta última el truca per informar-se dels serveis de l’expert en cavalls, en el llibre de Nicholas Evans l’Home que xiuxiuejava a l’oïda dels cavalls (Plaza & Janes).

No em considero un xiuxiuejador de gossos, res més lluny de la realitat, però si comparteixo al 100% el significat d’aquesta frase, ja que el motiu pel qual jo vaig decidir ser Ensinistrador, va ser precisament aquest: ajudar els gossos que tenien problemes, en situacions, en casos, en cases, amb persones, que ells no havien triat.

“Adquirir un gos pot ser l’única oportunitat que un ésser humà té per escollir un parent” M. Sega

Al principi pensava en ser veterinari, però sent un pèssim estudiant, juntament amb el que gran part de la professió em conduïa a aspectes que no m’interessaven, a més de l’evident manca de coneixements de la part comportamental (estem parlant d’abans dels vuitanta) potser semblin reflexions molt complicades per a un nen de encara no 12 anys, però la veritat és que ho vaig veure amb total claredat, no se si després ho he arribat a veure mai tan clar.

Després de formar-me de manera autodidacta, així com a través de cursos i seminaris especialitzats, impartits pels millors del sector en aquella època, realitzant durant almenys dos anys pràctiques de forma completament gratuïta. Vaig ser monitor del Club d’Amics de l ‘Ensinistrament de Badalona afiliat al Club Español del Adiestramiento Canino (C.E.A.C.), encaminant les meves passes al treball esportiu, ja que per a mi l’important era poder marcar diferències, formant gossos en un programa que fos igual per a tothom, és a dir buscar una manera de homologar resultats, molts ensinistradors s’erigeixen com a mestres o gurus en treballs inventats per ells i amb les seves pròpies regles, forma fàcil de destacar en no tenir res a demostrar, ja que fins i tot un error pot ser considerat una virtud, o una manera d’interpretar l’ensinistrament .

“El saber i la raó parlen, la ignorància i l’error criden” A. Graf

Actualment els que comencen tenen presses, jo encara que als divuit anys ja vaig ser professional, portava a la meva esquena, uns quants clubs, alguns com a soci, altres com a monitor, i puc dir orgullós que fins ara,  i fins ara vol dir molts gossos (a prop de 1.400), mai he trencat un. Em va costar lo meu aprendre, i per dos vegades vaig haver de fer-ho des del principi: del meu pas  “d’ensinistrador batallero” a esportiu, (SchH en aquest cas), i quan ja m’havia guanyat un cert prestigi, arribant a ser nominat com Figurant a Selectives i Campionat, així com conduint a nivell de Campionat, tornada a començar en un altre reglament: el Ring Francès, pujant a França per formar-me durant gairebé 3 anys, aquest programa és la meva veritable passió, i és el que encara practico en l’actualitat , ha estat en els reglaments de “traje” on més m’he prodigat, arribant a passar 5 Seleccions d’H.A. (Ring nivell 1 i 2, i Mondio nivells 1-2 i 3).

Aquest és part del camí que jo he recorregut per tenir una certa força moral a l’hora de parlar sobre ensinistrament, camí dedicat a buscar els resultats que donin credibilitat a les meves paraules, la veritat és que estem en un moment on la gent no vol aprendre, sinó saber, sense més, arribar al pis sense passar per cap escala o ascensor, gairebé tots busquen dreceres, molts el que busquen és omplir-se la boca amb paraules com professional o expert, la medalla fàcil, tot i que no tenen ni els mínims coneixements a un nivell de demostrada solvència, ni l’experiència necessària per portar a terme un treball com aquest endavant, si un pintor fa malament la seva feina, torna a pintar i solucionat, però quan amb un gos, un animal amb estructures mentals de certa complexitat, amb un complet ventall d’emocions, quan amb un ésser d’aquestes característiques s’assumeixen riscos per als que no s’està preparat es trenquen gossos, i no n’hi ha prou amb una capa de pintura, podem maquillar, però un gos trencat no és quelcom fútil, sense importància, sinó l’antítesi de la formació, del nostre objectiu al cap i a la fi, i recompondre per descomptat no està en mans del que el va trencar, ja que si no va veure el camí a seguir amb el gos encara sencer, la rectificació és evident que no està dins de les seves possibilitats.

“Tres classes hi ha d’ignorància: no saber el que hauria de saber-se, saber malament el que se sap, i saber el que no hauria de saber-se” François De La Rochefoucauld

Però la responsabilitat del benestar dels nostres gossos no només recau en els professionals, la base comença amb els propietaris, d’aquí que el gran pas de la professió al meu entendre, sigui la conscienciació i la formació prèvia a l’arribada a casa del cadell, molts m’heu sentit expressar de manera que es podria interpretar que no crec en la correcció de conducta, de fet no és del tot així, sinó que no que crec que s’hagi de reparar quelcom, que prèviament ja no hauria d’haver-se trencat, com en el tennis que hi ha el que s’anomena errors forçats i errors no forçats, quan la correcció de conductes és un paliatiu necessari per corregir una cosa que hi és sense que ningú hagi pogut posar-hi remei evidentment que crec en ella, però quan és una excusa per pujar un cadell de manera negligent, ja que si alguna cosa està malament, doncs ja ho arreglarem!, aquest és el punt on comença el meu desacord.

Crec llavors que han de sorgir nous centres de formació, tipus autoescola canina per poder treure’s el carnet per tenir gos, també em semblen fonamentals les classes de socialització de cadells o Puppy Class, la base són els cadells, i els propietaris ben informats la solució a molts dels problemes habituals de comportament, a ningú se li ocorreria quedar-se un cadell i no tenir un veterinari de “capçalera”, perquè si releguem a l’oblit a  l’ensinistrador o al especialista en comportament, tant o més necessari que el primer: mens sana in corpore sano.